Cursa des Teix 2015:
En Pau es dia anterior me va dir que faria sa cursa amb jo i que duria sa rinyonera i jo no hauria de dur res, i que anàvem a pes pòdium..., " TU FLIPES!!" li deia, jajajajajaja, està flipat, en sèrio, però res, així ho vàrem fer, i me vaig sentir molt bé, només que ses bòfigues me molestaven bastant, ja cap el final de sa carrera. Vàrem fer cim al Teix, la meva primera vegada que hi pujava, jo gemegava quan m'anava acostant a dalt de tot, jajajajaja, me va pegar un atac de riure, perqué deia, què pensaran es altres amb aquests renous que faig... Després del Teix hi va haver unes pujadetes més, però després era tot devallada, amb moltes roques i pedres, i ses bòfigues feien una festassa!! No podia més que aguantar... Ja arribant a meta, quan veig als meus pollets cap a noltros per passar per davall s'arc..., s'emoció de sempre, però multiplicada, perqué tenia la maneta de sa meva princesa agafada..., vàrem passar els quatre junts i com sempre..., necessitava una aferrada, es nins i després en Pau estaven allà, i no me va faltar... " Mamà, perquè plores?" Pobrets meus..., com els hi explic jo.
En Pau va anar a mirar ses llistes i havia quedat 5a de categoria, així que vaig anar a donar-me una dutxa i a prendre alguna cosa a un bar de per allà..., quan rep un watsap al grup del Club, den Josep, un al·lot que també havia corregut que deia: "Cristina, tenc es teu trofeu, has quedat tercera"..., aiiiiiiii Déu meu!!!! I jo he partit!! Jo que sabia que els premis no eren acumulatius i que ses tres primeres de sa general no compten per sa classificació de categories!!!! jaajajajaj, havia fet pòdium com en Pau deia el dia abans!!!! És un crack, tot gràcies a ell, per estirar-me i dirigir-me en tot moment... Estava a un nigul i hi vaig estar tota sa setmana..., de fet, encara no m'ho acab de creure, molt fort!!
Trail Mallorca 2015:
... però havia de baixar del nigul, perquè en menys d'una setmana havia de córrer sa Trail, per jo, sa carrera de s'any, i passava pena de no estar bé del tot..., però de totes formes només podia esperar. Una altra vegada, en Pau me va fer col·locar-nos per davant de tot, jajajaja, és un cas..., però allà començava l'aventura, quasi al mateix lloc on 6 dies abans havia partit, el primer tram era igual i me pareixia mentida que tornàs estar corrent perl mateix camí, però que després havia de seguir cap a Deià, Sóller, Cúber..., més val no pensar i de moment el meu objectiu era arribar a Deià. Vàrem arribar, però me sentia un poc rara, amb una mica de nàusees, vàrem passar sense aturar, de moment mos bastava s'aigua. Ja teníem una meta, ara la següent era Sóller, allà sí aturaríem, i només de pensar això sentia que no aguantaria..., jo li deia a en Pau "... jo no sé què passarà, però no me trob molt bé...", i seguíem avançant. Alguns trams els recordava de l'any passat i d'altres no, però encara així me resultava una passada, sa Serra és preciosa..., i així arribàrem al poble, sabia que mos feien voltar un poquet pels carrers, però tenia tantes ganes d'arribar que se me va fer un poc llarg..., i per fi!!!! Avituallament!! Ara sí menjaríem alguna cosa i ompliríem els dipòsits d'aigua...però no me passava res..., res me venia en gana, però vaig intentar menjar alguna cosa salada i dolça, i me'n vaig endur xuxes pel camí a Biniaraix, pel barranc necessitaria benzina, i li tenia por al barranc, perqué l'any passat vaig haver d'aturar-me al mig...., me fonia. Així que vàrem partir cap allà. Enguany arribàrem a Sóller a ses 3 hores, l'anys passat ho férem amb 3 hores 33, anàvem millorant.
En arribar al barranc vaig treure els bastons, ja m'havia menjat ses xuxes, i viag agafar un ritme, que vaig mantenir tot es temps, i tites tites, vàrem arribar al final!! Al final de sa pujada, vull dir..., jajajaja, ara quedava baixar cap a s'embassament per arribar a sa nostra tercera meta, Cúber. De moment corríem més que l'any passat i quan vàrem arribar a l'avituallament havíem millorat bastant. Aquí ja me va passar una mica més de menjar..., però no feia llarg, altra vegada, vaig agafar xuxes per sa zona des Massanella..., una altra banda que m'assustava des de l'any passat, però per sa canaleta vàrem trobar en Mateu i mos va acompanyar un bon tros, i el fet d'anar amb ell i que ells dos xerrassin, me va entretenir un poc i tites tites ja érem a dalt de tot!! Quedava pujat cap es Galileu i a partir d'alla tot per avall cap el monestir de Lluc. Sa baixada va anar bé, però ja no ho feia com abans, jajajaja, com se notaven es kilòmetres a ses cames!! LLUC!! PAU HEM ARRIBAT A LLUC!! Ja estava emocionada, però igualment vàrem menjar un poc, omplir d'aigua i a seguir..., a aquell punt ja havia perdut el compte des pixos que havia fet pel camí, jajajajajaja, darrera una mata, darrera un cotxe, darrera una paret, darrera una branca, cagondell, sálvese quien pueda!! Quedava el darrer tram, però també el més llarg... Va anar bé, molt bé crec, al final, quan te va posant 5 km..., 4 km..., 3 km..., 2 km..., 1'5 JODEEER!! no puc més!! 1 km, PAUUU!! Quin kilòmetre més llarg!! Ja estam al poble, ja arribam, quina gentada animant, això és massa!! Quina passada, ho hem tornat a aconseguir..., ja veim sa meta..., es meus nins són aquí, no puc més..., fins i tot ara me cauen ses llàgrimes quan veig ses fotos..., per favor quin moment!! Aquest pic vaig poder abraçar-me a sa meva germana Lina... (gràcies tatita...), i no m'oblid de na Yoli des club Yaís (gracias guapa por estar ahí...), i es meu cunyat Juanma (gràcies tio Sanma...)... És molt emocionant..., i quan vaig veure que ho havíem fet en 10 hores, quasi 2 hores i mitja manco que l'any passat..., no m'ho podia creure... Vaig tornar a pujar al nigul...
En Pau me diu que troba que viag fer més aconseguint baixar tant el temps de sa Trail que aconseguint es pòdium al Teix..., però per jo és massa tot en conjunt, en menys d'una setmana havia arribat a on no m'hagués pensat mai arribar..., jo som mare i tenc una empreseta megapetita..., som una mestressa de casa..., no me puc creure haver aconseguit això, per jo és tot un premi al meu esforç que no hagués imaginat..., però sé que tot això li dec a en Pau, per estar amb jo i dirigir-me en tot i formar amb mi aquest petit-gran equip que som, tant dins com fora de sa Serra..., gràcies Pau, lo millor d'aquest esport és poder-lo disfrutar al teu costat...
Avui no hi ha recepte, simplement sa meva visió i emocions del que vaig viure en aquestes carreres i la recompensa dels meus entrenaments, ara me toca recuperar bé per seguir, però ja mirant bastant de cara a l'any que ve... Fins aviat!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario